L’Estació Central és la porta d’entrada a la ciutat i també a la zona de vianants del casc antic, plena de botigues de “souvenirs” de mal gust i de restaurants de menjar ràpid. Baixant per l’avinguda Damrak, una de les principals artèries de la ciutat, arribem al centre neuràlgic de la ciutat: la Plaça Dam. Just en aquest indret, al segle XIII hi havia un dic (Dam en holandès) que contenia les aigües del riu de la ciutat, l’ Amstel. Així doncs, no ens serà difícil imaginar que de la unió d’ambdues paraules, Amstel i Dam, en sorgí el nom de la ciutat.

Deixant a mà esquerra el Barri Roig i pocs metres més avall de la plaça Dam arribem en un dels racons més singulars de la capital holandesa: la plaça Spui. Envoltada de tot tipus de llibreries i cafès populars ens guarda un petit secret, Begijnhof: un curiós pati interior enjardinat vorejat per un conjunt d’immaculades antigues cases d’estil holandès. De fet si us fixeu bé en distingireu una que té la façana de fusta, la més antiga que es conserva de la ciutat. Un lloc doncs, idoni per fruir del silenci allunyat de les masses.

Leidsegracht, un dels carrers comercials per excel•lència, ens apropa a dos dels museus de pintura més reconeguts de tot Europa: el Rijksmuseum on s’exposen obres de pintors de l’escola flamenca (Rembrandt i alguns dels seus deixebles) i el Van Gogh Museum. L’explosió de color de les obres de l’etapa que l’artista passa a Arles justifiquen per si soles una visita. Els girasols, Els menjadors de patates, L’autoretrat i L’habitació de Vincent són només un petit exemple del que hi podrem trobar.

Per agafar forces res millor que un “take away” (menjar per endur) a base d’amanides i fruita ajagut en qualsevol dels racons que ofereix el Vondelpark. Amb l’arribada de la calor el pulmó verd de la ciutat esclata de vida convertint-se en punt de trobada dels seus ciutadans. Malabaristes, ciclistes, encorbatats i banyistes comparteixen un mateix espai amb l’únic objectiu de fruir del verd i el sol estiuenc.

La tarda és per Grachtengordel, una de les zones més pintoresques i emblemàtiques d’Amsterdam vertebrada pels canals, Herengracht, keizersgracht i Prinsengracht (canals del senyor, l’emperador i el príncep). Canals elegants vorejats per cases perfectes de maó, lleugerament abraonades i amb grans finestrals que resten oberts com grans aparadors mentre els seus inquilins segueixen el curs de la vida. Sobte la facilitat amb la que un pot tafanejar des del carrer estant les vides d’altri. Probablement aquest art (el del xafardeig) més propi del poble llatí mai ha acabat d’arrelar per aquestes contrades.

Qualsevol cantonada és bona per prendre una bona cervesa fresca d’origen holandès acomodat en una de les tantes terrasses que ofereix la ciutat. Probablement des d’un punt fix sempre és més fàcil prendre el pols a allò que t’envolta. Prinsengracht amunt arribem a la concorreguda casa d’Anna Frank, a certes hores les cues poden arribar a ser considerables, un dels reclams turístics per excel•lència de la ciutat. La història, ben coneguda per a la majoria, bé s’ho mereix i l’indret és realment colpidor.

Quan cau el sol, la llum estiuenca dels països nord-europeus és poc més que un regal per als sentits. Passejar pel port pot ésser una bona manera de comprovar-ho. Per sopar, l’antic barri obrer de Jordaan ofereix locals de tall bohemi enmig de carrers estrets on abunden plantes i flors.

La nit és moment per comprovar el perquè del nom del famós Barri Roig, així com per deturar-se i delectar-se amb qualsevol dels canals il•luminats. L’endemà potser, deambulant sense rumb amb bicicleta, serà un bon moment per descobrir les altres cares de la ciutat.

El paisatge lunar que m’envolta és el que m’acompanyarà les properes setmanes, així com en Sudhan, guia d’incomptables batalles, que amb un afable Julay (hola en ladakhí) em condueix cap al lodge que regenta la seva família: un indret acollidor, d’aspecte senzill i amb un agradable jardí envoltat de petits horts. A l’espartana habitació, un parell d’ampolles d’aigua de litre i mig, un armari de fullola de dos prestatges i un simple però confortable llit. A fora, la família al complet mira de tirar endavant el negoci.

El Ladakh, conegut amb el sobrenom del Petit Tibet pel gran llegat cultural tibetà que atresora, així com pel nombre d’exiliats provinents d’aquest país que hi habiten es troba a l’estat indi de Jamu i Cachemira (frontera amb el Pakistan). Tot i que aquesta regió ha estat i és encara avui motiu de disputa entre la Índia i el Pakistan, el Ladakh n’ha quedat al marge. De fet, prova d’això és el notable creixement turístic (basat en la indústria del trekking) que ha experimentat la regió en els darrers anys.

Després de dormir més del que hom pot fer al llarg de tota una setmana laboral, em dedico a explorar els concorreguts carrers de Leh. Coneguda amb el sobrenom de La petita kathmandú, a causa de la seva ubicació estratègica per a la pràctica del trekking dins de serralada de l’Himalaya, la capital del Ladakh conté una amalgama de nombroses agències de viatges de cartells cridaners, restaurants amb ofertes culinàries dels cinc continents, mercats de productes tibetans, botigues de material de muntanya, així com incomptables punts de connexió a Internet. Tot i més. Petites stupes i mesquites cridant a l’oració conviuen en un mateix espai essent testimoni de la possible convivència entre ambdues religions: budisme i islamisme.

El camí que em du fins al magnífic palau de Leh està ple d’esculls en forma de mal de cap i falta d’oxigen. El desnivell és força considerable i el conjunt de stupes i gompes que vaig trobant al llarg de l’ascensió esdevenen l’excusa perfecte per realitzar una parada tècnica. “Seran 20 rúpies” em diu amb un anglès rovellat el monjo en veure’m. L’acte de donar propina, com passa en tantes altres religions, forma part també de la filosofia budista, així que a cadascun dels monestirs que visito repeteixo sempre el mateix ritual: un breu julay acompanyat d’unes quantes rúpies.

A primer cop d’ull les comparacions del palau que s’aixeca sota la muntanya de Namgyal Tsemo amb el de Potala, a Lhasa són inevitables. Si bé l’entrada es conserva prou bé, només explorar les primeres estàncies me n’adono de l’estat d’abandó a què ha estat sotmès l’edifici. Els anys i el descuit han posat a prova els materials de l’arquitectura tibetana: fang, fusta i pedra. Alguns operaris però, s’encarreguen de posar-hi remei. Més val tard que mai, penso. Un últim esforç ens aproparà fins al mateix cim coronat pel Fort de Leh, un privilegiat mirador de la ciutat. Just a sota trobem el temple Gonkhang, fàcil d’identificar pel seu to rogenc i la Gompa Tsemo, dedicada a Maitreia (el proper buda).

L’oferta de vehicles motoritzats per tal de recórrer els monestirs de la zona és més que variada: autobusos de línia, taxis, lloguer de cotxes i motos. Em decanto per aquesta darrera opció que em garanteix plena autonomia i un cost més econòmic en cas de viatjar sol. En recórrer els primers quilòmetres, el vent gèlid que espetega sobre la meva cara s’encarrega de recordar-me que tot i trobar-me sota el sol abrasador de l’estiu sóc als peus de la serralada més gran del món. Un a un, vaig descobrint els extraordinaris monestirs de Stok, Spituk, Shey, Thikse i Hemis, testimonis d’una cultura, la tibetana, víctima de la repressió xinesa. Una dada: durant la Revolució Cultural de la Xina, a mitjan s.XX, més de 6.000 monestirs foren destruïts, així com s’assassinaren i empresonaren milers de monjos budistes.

Finalitzada la primera setmana i aclimatats del tot, les propostes per descobrir la serralada més gran del món són d’allò més variades: des del popular trekking de Marka Valley,creuant el Gongmaru La de 5.130 metres, fins a la realització de travesses per les regions més remotes, com les valls del Nubra i Zangskar. Per aquells qui desitgen fer el seu primer gran cim a l’Himalaya, res millor que dirigir-se en una de les múltiples agències i apuntar-se en alguna de les innumerables expedicions que van a l’Stok Kangri, de 6150 metres.

De camí a casa l’espectacle està assegurat. Durant gairebé mitja hora volem amb l’Himalaya als peus. Al fons hi puc distingir la singular silueta del K2. A Delhi, tot i la intensa xafogor, em sento més fort. Agafo aire, omplo els pulmons i em carrego de paciència per regatejar el proper taxi.

Amb la intenció doncs de recórrer un dels trams més bonics d’aquesta ruta m’endinso per una de les valls més feréstegues i encisadores de la comarca de la Cerdanya, la Vall de Llosa. El punt de sortida per començar a caminar és Can Jan de la Llosa, masia amb aire de fortalesa que es troba situada a l’entrada de la vall i on resideix el seu únic habitant.

Les primeres sensacions que experimenten els meus sentits en baixar del cotxe són dues: núvols que amenacen pluja i la fressa del riu en plena efervescència primaveral. Ens trobem a 1600 metres d’altura: prats de pastura, avets i pi negre Des d’allí mateix també s’albiren les ruïnes del castell de la Llosa que a l’edat mitjana exercia com a vigilant de la vall.

Els primers 15 minuts, fins assolir el primer coll, són de forta pujada i em permeten guanyar cert desnivell en poc temps. Torno a recordar el gloriós esmorzar d’aquest matí i de la sort que en tinc, d’haver-lo ingerit. Una glopada d’aigua fresca, la foto de rigor i reprenc de nou la marxa. Una antiga farga que resta al marge dret del camí em recorda que no fa tants anys hi havia per aquestes contrades, i més enllà de la ramaderia, altres sectors econòmics prou rellevants.

La pista comença a planejar i els meus pulmons ho agraeixen. En passar per una portella de ferro recordo que l’he de deixar ben tancada, sinó vull provocar una possible fugida del bestiar. Ens trobem en un dels trams més bonics de l’excursió. Com aquell qui no vol la cosa, la vall comença obrir-se i es mostra tal com és. Quan ja fa gairebé 2 hores que camino, arribo a l’anomenat prat Xuixirà on trobem un oratori i les ruïnes de l’antic refugi; som a 2000m d’altitud envoltats d’un paisatge senzillament impressionant.

Resten poc més de 15 minuts, de sender força planer, fins arribar al nostre destí: la barraca dels Esparvers, un pràctic i ocasional refugi de pastors. A partir d’aquí, si no n’hem tingut prou, les opcions són múltiples: estanys de Montamalús, els d’Engorgs i la Portella Blanca d’Andorra (punt d’unió entre l’Estat Espanyol, l’Andorrà i el Francès).

Desfaig el camí d’anada, però abans intento fer un esforç per imaginar-me aquells bons homes i dones fugint del perill més immediat: la foguera. Ésser coherent amb les teves idees fins al final a vegades té un preu, però bé deu valer la pena, no? Preguntes com aquestes les intentaré respondre entaulat a Cal Tià on m’espera el ja tradicional trinxat de la Cerdanya.

El grinyol de les portes en obrir-se i la prominent església de Sao Vicente de Fora són senyals inequívocs que ja sóc a Campo Santa Clara, a l’extrem oriental del barri d’Alfama. Piles de roba esperant ser remenades, postals color sèpia, llibres amb un dit de pols, antigalles i més antigalles. Tot amenitzat amb notes de fado i frases alçades de to repetides fins a la sacietat amb l’únic objectiu de captar l’atenció del comprador. Això és Feira da Ladra (mercat del lladre), un acte social d’accent portuguès amb regust d’ Encants i Rastro.

Si bé perdre’s, en general, és sinònim de fracàs, a Alfama esdevé poc més que una obligació, o millor dit, un plaer de magnitud extrema. Sense rumb i amb la única condició de descendir ressegueixo els carrerons de llum escolada, de portes entreobertes, d’àvies amb davantal i de llenceria estesa. El mirador de Santa Lucia és una perfecta atalaia per parar el temps, reposar i orientar-se en aquest laberint urbà. En pocs minuts arribo a Sé, la catedral de Lisboa. M’assec als primers bancs, inclino el cap ben a munt i el que veig m’agrada, m’agrada molt. Romànic i gòtic de pedra tallada. Senzilla però emotiva. En sortir, una ferum familiar envaeix el meu olfacte: sardinhas asadas. Inspiro fort i com un gos en plena temporada de tòfona segueixo el rastre. Abans d’entrar a la cantina, no puc evitar esbossar un lleu somriure. Inscrit sobre el marbre esgrogueït que resta sobre la porta, llegeixo: cooma por consumo.

Les tardes, menys massificades, són un bon moment per deixar-se caure per la zona més monumental de la ciutat. La Torre de Belém, obra mestra de l’arquitectura renaixentista, recorda amb nostàlgia les velles proeses marítimes al llarg dels segles. Amb consonància i seguint el curs del Tejo arribo al controvertit Padrao dos Descobrimentos. Superb, imponent, de ressonàncies feixistes i intencions nacionalistes esdevé un digne contrapunt a la venerable i propera Torre de Belém. La cua que faig per entrar al Mosterio dos Jerónimos, paga la pena. I tant, que paga la pena. És difícil pensar en algun edifici en tot Lisboa de tal magnitud. Renaixement i Gòtic portats a l’extrem, claustre de pitet i tomba del descobridor Vasco de Gama. Per berenar pastéis de Belem a l’Antiga Confeitaria de Belém. Crema, ou, llet, sucre… La seva recepta és encara avui un dels secrets més ben guardats.

La nit dels dissabtes és patrimoni del Barrio Alto. Moment d’evasió per als lisboetes en forma de jazz i fado, dos estils separats, originàriament, per l’Atlàntic. Per fer-hi cap m’enfilo a l’Elevador da Glória. Bancs de fusta, bombetes de filament i maneta d’arrencada. Reminiscències de la Barcelona dels anys 30. Per sopar em decanto per Adega Tagarro, una taverna de caràcter familiar amb estovalles de paper i el xivarri que caracteritza els pobles del sud. Plena fins dalt, m’entretinc a la barra amb la companyia d’unes meravelloses pataniscas de bacalhau (bunyols de bacallà) i un vinho branco de l’Alentejo. Ja a taula, i per arrodonir la festa degusto una de les tantes varietats de bacallà d’aquest país: bacalhau lagareiro.

Començar el dia esmorzant al costat de l’il·lustre poeta lisboeta Fernando Pessoa és possible a la concorreguda i popular terrassa de la cafeteria A Brasileira, al barri de Chiado. Tot i que només és una simple estàtua, sucant com un marrec de vuit anys el meu “bolo con creme” al cafè de seguida em vénen al cap aquells versos: A pálida luz da manhã de inverno, O cais e a razão, Não dão mais ‘sperança, nem menos ‘sperança sequer, Ao meu coração.
O que tem que ser, Será, quer eu queira que seja ou que não.

Ben alimentat em dirigeixo cap a Cais do Sodré per agafar el transbordador que diàriament du a la feina a milers de ciutadans d’ambdós ribes del Tejo. A l’altra banda ciutats dormitori com Cacilhas, Almada… Ressegueixo a peu el curs del riu i, en arribar just a sota de l’espectacular i fotogènic Ponte 25 de abril, enfilo muntaya amunt. Ja hi sóc. Als meus peus, l’imponent estàtua de Crist. Més de 110 metres de desnivell, ascensor d’hosteses, botiga de records kitsch i una magnífica vista. Desfaig el camí per entaular-me en qualsevol dels agradables restaurants del moll. Peix fresc a bon preu.

El transbordador em deixa ben a prop de la Praça do Comércio i ho aprofito per recórrer els enrajolats carrers disposats en forma de quadrícula del barri de Baixa. Una meravella. Finalitzada la jornada laboral són força els lisboetes que passegen per la Rua Augusta amunt i avall, sense rumb, comprant o simplement fugint de la rutina. Al capdevall de tot, dues places que fan xup-xup: Praça Rossio i Praça da Figueira. Des d’aquesta última veig el meu proper destí: Castelo de sao Jorge. La posta de sol des d’aquesta portentosa fortificació promet.

Porrera és un poble costerut, de pagès i que viu principalment de la indústria del vi. Enfilar-se pels angosts carrers de la vila pot ser una bona manera de fer exercici i també de comprendre el perquè de les robustes cames d’alguns dels seus vilatans més ancians. Algun que altre gat surt al meu pas mentre esquivo amb cert agilitat un prominent raig d’aigua que prové d’una planta acabada de regar. Persianes mig abaixades de color verd oliva, façanes de tons marrons i un rellotge de sol amb una inscripció que es mofa del qui gosa llegir-la. Són només alguns detalls d’un poble sense gaire pretensions, que evoca senzillesa i el gust per les coses simples.

El petit nucli de Porrera compte amb més d’una desena de cellers. Fer cap en algun dels que organitzen visites guiades pot ser una bona manera de conèixer part de l’essència de la comarca. I així ho faig. L’indret escollit és el celler Joan Simó, petit, de caràcter familiar i situat als baixos d’una casa pairal. Sota l’intensa ferum de vi hi sé veure tines, premses, botes i multitud d’ampolles metòdicament ordenades. Tot perfectament pensat per a l’elaboració del vi, generació rere generació.

Per dinar, el restaurant Lo teatret esdevé una excel•lent opció. Cuina de mercat, maridatge sense opció al fracàs, cortines vermelles de vellut i l’espectacle a punt de començar: Txxxaaann. Amb els sentits ben oberts, sense pensar, em dedico només a fer anar les eines de treball: forquilla i ganivet. Tot acompanyat de suaus moviments circulars d’aficionat per tal d’oxigenar la substància vinícola.

Entrada a la tarda em dirigeixo cap a la Cartoixa de Santa Maria d’Escaladei al terme municipal de la Morera de Montsant. La rebuda és prometedora: un arc de pedra blanca emmarca la Serra Major de Montsant. La Montse m’explica que la Cartoixa, fundada al segle XII, fou la primera de la península Ibèrica. Els seus dominis van configurar el territori històric del Priorat. Segles de gran esplendor, on el Prior (Priorat) podia exercir justícia i era el batlle general dels pobles de la zona, finalitzaren amb la Desamortització de Mendizábal: expropiació, ruïnes, saqueig i represàlies. La reconstrucció minuciosa que s’ha fet d’una de les cel•les ens ajuda a entendre la vida d’un monjo cartoixà: contemplació, oració, soledat i austeritat.

Quan comença a fosquejar enfilo la carretera que em du a Siurana. Veure la posta de sol des de la llenca de terra que resta davant l’Església de Santa Maria és senzillament un acte reconfortant. Carrers empedrats, cases de muntanya, olor de llenya cremada, vies d’escalada impossibles i l’oli. L’oli és a Siurana el que el fuet és a Vic, el cava a Sant Sadurní i les anxoves a l’Escala. Sopo i dormo al refugi Ciriac Bonet, enclavat a la mateixa roca. Mentre repasso el mapa sento cruixir els troncs sota el foc abrasador. Una pinya surt impulsada.

L’endemà m’encamino al punt més alt de la Serra del Montsant: Roca Corbatera (1162m). L’ascensió fins dalt recorre per discrets senders sorrencs que s’obren entre prominents roques conglomerades. En alguns trams el camí és força empinat, però les vistes justifiquen qualsevol parada tècnica. Cingles, balmes i coves modelen el paisatge. Carrascars, alzinars, garrigues, brolles, pins avellaners i teixos el decoren. Múltiples camins s’endinsen per la serralada i ens descobreixen les ermites de Mare de Déu del Montsant, Santa Magdalena, Sant Bartomeu (d’estil romànic) i Sant Joan del Codolar. Les possibilitats són infinites.

Qualsevol de les viles que envolten la serra és bona per recuperar forces. Jo em decanto per Cornudella de Montsant. La Fonda Recó ofereix cuina tradicional de casa, la del xup-xup. “Canelons, escudella, peus de porc, sopa de bolets, esqueixada de bacallà, conill rostit, vedella a la cassola, crema, flams, mel i mató…”, recita la cuinera i propietària, Maria Franquet. Per veure, vi de la terra. Priorat o Montsant? Això us ho deixo per vosaltres.

Als caps de setmana i a les tardes d’estiu certes cadires estan més sol·licitades que un seient en un Barça -Madrid o en qualsevol òpera de primeres veus. És tot un ritual: la cervesa ben fresqueta, el granissat, el refresc gasós i per picar qualsevol sòlid que s’assembli a unes olivetes o patates fregides. No oblidem tampoc els diaris dominicals gruixuts plens de suplements i que no sabem per on començar a llegir.

Però no ens enganyem,  la clau de tot rau en la ubicació i en la preferència, tal com passa en el món dels toros, entre sol o ombra. Un exemple: un mes d’abril a les 12 del migdia les terrasses situades a la Plaça Major de Vic orientades a sud gaudeixen d’un sol espategant i d’una clientela abundant. Les orientades a nord, a l’ombra, resten buides. Èxit o fracàs, calaix o no calaix, tot depèn de petits detalls.

Assegut aquí, en una terrassa de la Plaça del Bisbe Oliva (altrament conegut amb el nom d’Abat Oliva) constato que aquest és un dels grans invents de la humanitat, un element plenament socialitzador, l’àgora dels nostres dies.

Arribat al punt, comprovo com deu ser certa la resta de la història que explica que el conducte subterrani fou tapat pels mateixos pagesos en veure que se’ls hi perdien xais i porcs. Creure que a la Torrassa, tal com afirmen alguns vilatans, hi ha un xai d’or enterrat potser ja seria massa.

La primera vista sobre el castell aclareix qualsevol dubte sobre el seu sobrenom: Castell de la Popa. L’edifiació medieval reposa sobre un immens penyal escarpat amb el pas del temps i la imatge em recorda la d’un vaixell ancorat a la mar quan la marea és baixa. És llavors quan aquest pot lluir de llur silueta.

Enfilo les escales que em duen a l’entrada principal, una de les parts més ben conservades del castell i intent-ho imaginar-me com hi vivia la família de Gerard de Castellcir fa gairebé mil anys. Petits luxes allunyats de la població mundana de la vila de Castellcir. Per sort o per desgràcia els diners no ho són tot i la nissaga Castellcir no s’escapà tampoc de la gran pandèmia de Pesta negra del 1348. Moriren quasi tots els seus membres.

El 1920, tal i com mostren algunes imatges documentades, l’edifici restava en prou bon estat, però en les següents dècades fou espoliat. Les vistes sobre el Moianès, la peculiar forma del castell sobre el penyal, així com les restes de l’entrada principal justifiquen una visita. Lo del passadís subterrani ho deixo pels crèduls.

La Gran Place és elegància, glamur, exquisidesa, savoir faire i civilització. Allí l’Hotel Saint Michel, amb grans ofertes durant el cap de setmana i amb una llar de foc esplèndida que acompanya les torrades de l’esmorzar, ens rep amb un expressiu “bonjour”. Deixem maletes i complim amb els rituals: Manneken Pis i la seva equivalent femenina (Janneken Pis), uns moules et frites a  la Rue des Bouchers, bombons Godiva, Neuhaus i  les trufes del Leonidas (ufff!!). Passeig pausat per les Galeries Royales Saint – Hubert per acabar a “La Mort subite” amb una cervesa belga a la mà.

 Al vespre quedem a la Borsa (punt de trobada dels brussel·lesos) amb una companya catalana corresponsal a la ciutat El barri que s’estén al sud ofereix nombroses ofertes culinàries i em deixo endur pels consells de la Laia: Carbonade flamande acompanyat d’una Duvel. Sobretaula: flamencs i valons, la Unió Europea…

Tornada a l’hotel o, el que és el mateix, a la Gran Place. A l’agost una catifa de begònies elaborada pels horticultors de Gant cobreix la plaça. Avui ho fa una fina capa de neu.