Només aterrar a Leh i baixar les escales que duen al petit aeroport, sortit d’una casa de nines, noto que em costa respirar, així com realitzar senzills moviments corporals amb certa agilitat. Els 3.500 metres d’altitud els quals es troba la capital del Ladakh són una raó de pes per justificar el meu estat. De fet, tal com m’ha aconsellat el metge, hauré de passar les properes 48h ajagut al llit ingerint notables quantitats de líquid. Aclimatació, aclimatació i més aclimatació.
El paisatge lunar que m’envolta és el que m’acompanyarà les properes setmanes, així com en Sudhan, guia d’incomptables batalles, que amb un afable Julay (hola en ladakhí) em condueix cap al lodge que regenta la seva família: un indret acollidor, d’aspecte senzill i amb un agradable jardí envoltat de petits horts. A l’espartana habitació, un parell d’ampolles d’aigua de litre i mig, un armari de fullola de dos prestatges i un simple però confortable llit. A fora, la família al complet mira de tirar endavant el negoci.
El Ladakh, conegut amb el sobrenom del Petit Tibet pel gran llegat cultural tibetà que atresora, així com pel nombre d’exiliats provinents d’aquest país que hi habiten es troba a l’estat indi de Jamu i Cachemira (frontera amb el Pakistan). Tot i que aquesta regió ha estat i és encara avui motiu de disputa entre la Índia i el Pakistan, el Ladakh n’ha quedat al marge. De fet, prova d’això és el notable creixement turístic (basat en la indústria del trekking) que ha experimentat la regió en els darrers anys.
Després de dormir més del que hom pot fer al llarg de tota una setmana laboral, em dedico a explorar els concorreguts carrers de Leh. Coneguda amb el sobrenom de La petita kathmandú, a causa de la seva ubicació estratègica per a la pràctica del trekking dins de serralada de l’Himalaya, la capital del Ladakh conté una amalgama de nombroses agències de viatges de cartells cridaners, restaurants amb ofertes culinàries dels cinc continents, mercats de productes tibetans, botigues de material de muntanya, així com incomptables punts de connexió a Internet. Tot i més. Petites stupes i mesquites cridant a l’oració conviuen en un mateix espai essent testimoni de la possible convivència entre ambdues religions: budisme i islamisme.
El camí que em du fins al magnífic palau de Leh està ple d’esculls en forma de mal de cap i falta d’oxigen. El desnivell és força considerable i el conjunt de stupes i gompes que vaig trobant al llarg de l’ascensió esdevenen l’excusa perfecte per realitzar una parada tècnica. “Seran 20 rúpies” em diu amb un anglès rovellat el monjo en veure’m. L’acte de donar propina, com passa en tantes altres religions, forma part també de la filosofia budista, així que a cadascun dels monestirs que visito repeteixo sempre el mateix ritual: un breu julay acompanyat d’unes quantes rúpies.
A primer cop d’ull les comparacions del palau que s’aixeca sota la muntanya de Namgyal Tsemo amb el de Potala, a Lhasa són inevitables. Si bé l’entrada es conserva prou bé, només explorar les primeres estàncies me n’adono de l’estat d’abandó a què ha estat sotmès l’edifici. Els anys i el descuit han posat a prova els materials de l’arquitectura tibetana: fang, fusta i pedra. Alguns operaris però, s’encarreguen de posar-hi remei. Més val tard que mai, penso. Un últim esforç ens aproparà fins al mateix cim coronat pel Fort de Leh, un privilegiat mirador de la ciutat. Just a sota trobem el temple Gonkhang, fàcil d’identificar pel seu to rogenc i la Gompa Tsemo, dedicada a Maitreia (el proper buda).
L’oferta de vehicles motoritzats per tal de recórrer els monestirs de la zona és més que variada: autobusos de línia, taxis, lloguer de cotxes i motos. Em decanto per aquesta darrera opció que em garanteix plena autonomia i un cost més econòmic en cas de viatjar sol. En recórrer els primers quilòmetres, el vent gèlid que espetega sobre la meva cara s’encarrega de recordar-me que tot i trobar-me sota el sol abrasador de l’estiu sóc als peus de la serralada més gran del món. Un a un, vaig descobrint els extraordinaris monestirs de Stok, Spituk, Shey, Thikse i Hemis, testimonis d’una cultura, la tibetana, víctima de la repressió xinesa. Una dada: durant la Revolució Cultural de la Xina, a mitjan s.XX, més de 6.000 monestirs foren destruïts, així com s’assassinaren i empresonaren milers de monjos budistes.
Finalitzada la primera setmana i aclimatats del tot, les propostes per descobrir la serralada més gran del món són d’allò més variades: des del popular trekking de Marka Valley,creuant el Gongmaru La de 5.130 metres, fins a la realització de travesses per les regions més remotes, com les valls del Nubra i Zangskar. Per aquells qui desitgen fer el seu primer gran cim a l’Himalaya, res millor que dirigir-se en una de les múltiples agències i apuntar-se en alguna de les innumerables expedicions que van a l’Stok Kangri, de 6150 metres.
De camí a casa l’espectacle està assegurat. Durant gairebé mitja hora volem amb l’Himalaya als peus. Al fons hi puc distingir la singular silueta del K2. A Delhi, tot i la intensa xafogor, em sento més fort. Agafo aire, omplo els pulmons i em carrego de paciència per regatejar el proper taxi.
