Quan em calço les botes de bon matí i després del memorable esmorzar de Cal Rei, encara no sóc conscient que avui seguiré les passes d’aquells bons homes que fugiren d’Occitània als s.XII i XIII de la crema de la Santa Inquisició. Gairebé 800 anys després, algú ha tingut la gentilesa i bona idea de retre’ls homenatge amb l’anomenat Camí dels Bons Homes, de 189 km, que segueix les marques del GR-107. Aquest des del Santuari de Queralt de Berga fins al Castell de Montsegur, travessa la serralada del Cadí, els Pirineus i la regió de l’Arieja. Una targeta de presentació ja de per si, prou atractiva.
Amb la intenció doncs de recórrer un dels trams més bonics d’aquesta ruta m’endinso per una de les valls més feréstegues i encisadores de la comarca de la Cerdanya, la Vall de Llosa. El punt de sortida per començar a caminar és Can Jan de la Llosa, masia amb aire de fortalesa que es troba situada a l’entrada de la vall i on resideix el seu únic habitant.
Les primeres sensacions que experimenten els meus sentits en baixar del cotxe són dues: núvols que amenacen pluja i la fressa del riu en plena efervescència primaveral. Ens trobem a 1600 metres d’altura: prats de pastura, avets i pi negre Des d’allí mateix també s’albiren les ruïnes del castell de la Llosa que a l’edat mitjana exercia com a vigilant de la vall.
Els primers 15 minuts, fins assolir el primer coll, són de forta pujada i em permeten guanyar cert desnivell en poc temps. Torno a recordar el gloriós esmorzar d’aquest matí i de la sort que en tinc, d’haver-lo ingerit. Una glopada d’aigua fresca, la foto de rigor i reprenc de nou la marxa. Una antiga farga que resta al marge dret del camí em recorda que no fa tants anys hi havia per aquestes contrades, i més enllà de la ramaderia, altres sectors econòmics prou rellevants.
La pista comença a planejar i els meus pulmons ho agraeixen. En passar per una portella de ferro recordo que l’he de deixar ben tancada, sinó vull provocar una possible fugida del bestiar. Ens trobem en un dels trams més bonics de l’excursió. Com aquell qui no vol la cosa, la vall comença obrir-se i es mostra tal com és. Quan ja fa gairebé 2 hores que camino, arribo a l’anomenat prat Xuixirà on trobem un oratori i les ruïnes de l’antic refugi; som a 2000m d’altitud envoltats d’un paisatge senzillament impressionant.
Resten poc més de 15 minuts, de sender força planer, fins arribar al nostre destí: la barraca dels Esparvers, un pràctic i ocasional refugi de pastors. A partir d’aquí, si no n’hem tingut prou, les opcions són múltiples: estanys de Montamalús, els d’Engorgs i la Portella Blanca d’Andorra (punt d’unió entre l’Estat Espanyol, l’Andorrà i el Francès).
Desfaig el camí d’anada, però abans intento fer un esforç per imaginar-me aquells bons homes i dones fugint del perill més immediat: la foguera. Ésser coherent amb les teves idees fins al final a vegades té un preu, però bé deu valer la pena, no? Preguntes com aquestes les intentaré respondre entaulat a Cal Tià on m’espera el ja tradicional trinxat de la Cerdanya.
