Els dissabtes a Lisboa són sinònim de Feira da Ladra i Barrio Alto. El concorregut, turístic i nostàlgic tramvia 28 m’enfila Alfama amunt. Tenint en compte la cartera, un notori rètol et recorda del perill d’esdevenir massa confiat, m’encaixo en forma de peça de tetris entre la munió de turistes. Tot i que sembla impossible que aquest fràgil i tronat vehicle ens hagi de dur muntanya amunt, ho fa i amb certa excel·lència. Pel finestró emmarcat de fusta, Sé (la catedral) i el mirador de Santa Lucia, objectius de baixada.
El grinyol de les portes en obrir-se i la prominent església de Sao Vicente de Fora són senyals inequívocs que ja sóc a Campo Santa Clara, a l’extrem oriental del barri d’Alfama. Piles de roba esperant ser remenades, postals color sèpia, llibres amb un dit de pols, antigalles i més antigalles. Tot amenitzat amb notes de fado i frases alçades de to repetides fins a la sacietat amb l’únic objectiu de captar l’atenció del comprador. Això és Feira da Ladra (mercat del lladre), un acte social d’accent portuguès amb regust d’ Encants i Rastro.
Si bé perdre’s, en general, és sinònim de fracàs, a Alfama esdevé poc més que una obligació, o millor dit, un plaer de magnitud extrema. Sense rumb i amb la única condició de descendir ressegueixo els carrerons de llum escolada, de portes entreobertes, d’àvies amb davantal i de llenceria estesa. El mirador de Santa Lucia és una perfecta atalaia per parar el temps, reposar i orientar-se en aquest laberint urbà. En pocs minuts arribo a Sé, la catedral de Lisboa. M’assec als primers bancs, inclino el cap ben a munt i el que veig m’agrada, m’agrada molt. Romànic i gòtic de pedra tallada. Senzilla però emotiva. En sortir, una ferum familiar envaeix el meu olfacte: sardinhas asadas. Inspiro fort i com un gos en plena temporada de tòfona segueixo el rastre. Abans d’entrar a la cantina, no puc evitar esbossar un lleu somriure. Inscrit sobre el marbre esgrogueït que resta sobre la porta, llegeixo: cooma por consumo.
Les tardes, menys massificades, són un bon moment per deixar-se caure per la zona més monumental de la ciutat. La Torre de Belém, obra mestra de l’arquitectura renaixentista, recorda amb nostàlgia les velles proeses marítimes al llarg dels segles. Amb consonància i seguint el curs del Tejo arribo al controvertit Padrao dos Descobrimentos. Superb, imponent, de ressonàncies feixistes i intencions nacionalistes esdevé un digne contrapunt a la venerable i propera Torre de Belém. La cua que faig per entrar al Mosterio dos Jerónimos, paga la pena. I tant, que paga la pena. És difícil pensar en algun edifici en tot Lisboa de tal magnitud. Renaixement i Gòtic portats a l’extrem, claustre de pitet i tomba del descobridor Vasco de Gama. Per berenar pastéis de Belem a l’Antiga Confeitaria de Belém. Crema, ou, llet, sucre… La seva recepta és encara avui un dels secrets més ben guardats.
La nit dels dissabtes és patrimoni del Barrio Alto. Moment d’evasió per als lisboetes en forma de jazz i fado, dos estils separats, originàriament, per l’Atlàntic. Per fer-hi cap m’enfilo a l’Elevador da Glória. Bancs de fusta, bombetes de filament i maneta d’arrencada. Reminiscències de la Barcelona dels anys 30. Per sopar em decanto per Adega Tagarro, una taverna de caràcter familiar amb estovalles de paper i el xivarri que caracteritza els pobles del sud. Plena fins dalt, m’entretinc a la barra amb la companyia d’unes meravelloses pataniscas de bacalhau (bunyols de bacallà) i un vinho branco de l’Alentejo. Ja a taula, i per arrodonir la festa degusto una de les tantes varietats de bacallà d’aquest país: bacalhau lagareiro.
Començar el dia esmorzant al costat de l’il·lustre poeta lisboeta Fernando Pessoa és possible a la concorreguda i popular terrassa de la cafeteria A Brasileira, al barri de Chiado. Tot i que només és una simple estàtua, sucant com un marrec de vuit anys el meu “bolo con creme” al cafè de seguida em vénen al cap aquells versos: A pálida luz da manhã de inverno, O cais e a razão, Não dão mais ‘sperança, nem menos ‘sperança sequer, Ao meu coração.
O que tem que ser, Será, quer eu queira que seja ou que não.
Ben alimentat em dirigeixo cap a Cais do Sodré per agafar el transbordador que diàriament du a la feina a milers de ciutadans d’ambdós ribes del Tejo. A l’altra banda ciutats dormitori com Cacilhas, Almada… Ressegueixo a peu el curs del riu i, en arribar just a sota de l’espectacular i fotogènic Ponte 25 de abril, enfilo muntaya amunt. Ja hi sóc. Als meus peus, l’imponent estàtua de Crist. Més de 110 metres de desnivell, ascensor d’hosteses, botiga de records kitsch i una magnífica vista. Desfaig el camí per entaular-me en qualsevol dels agradables restaurants del moll. Peix fresc a bon preu.
El transbordador em deixa ben a prop de la Praça do Comércio i ho aprofito per recórrer els enrajolats carrers disposats en forma de quadrícula del barri de Baixa. Una meravella. Finalitzada la jornada laboral són força els lisboetes que passegen per la Rua Augusta amunt i avall, sense rumb, comprant o simplement fugint de la rutina. Al capdevall de tot, dues places que fan xup-xup: Praça Rossio i Praça da Figueira. Des d’aquesta última veig el meu proper destí: Castelo de sao Jorge. La posta de sol des d’aquesta portentosa fortificació promet.
