Quan el dos cavalls del meu amic Jaume comença a descendir pel Coll de la Teixeta i albiro el perfil inconfusible de Porrera sé del cert que ja he arribat al Priorat. Però si a més a més ens amorrem al remolc d’un tractor carregat fins dalt de garnatxa, llavors no tinc cap dubte que la tardor està al caure. Són senyals inequívocs d’una terra singular, mediterrània i d’interior que ha sabut adaptar-se als canvis demogràfics i econòmics gràcies a la revolució vinícola de la última dècada.
Porrera és un poble costerut, de pagès i que viu principalment de la indústria del vi. Enfilar-se pels angosts carrers de la vila pot ser una bona manera de fer exercici i també de comprendre el perquè de les robustes cames d’alguns dels seus vilatans més ancians. Algun que altre gat surt al meu pas mentre esquivo amb cert agilitat un prominent raig d’aigua que prové d’una planta acabada de regar. Persianes mig abaixades de color verd oliva, façanes de tons marrons i un rellotge de sol amb una inscripció que es mofa del qui gosa llegir-la. Són només alguns detalls d’un poble sense gaire pretensions, que evoca senzillesa i el gust per les coses simples.
El petit nucli de Porrera compte amb més d’una desena de cellers. Fer cap en algun dels que organitzen visites guiades pot ser una bona manera de conèixer part de l’essència de la comarca. I així ho faig. L’indret escollit és el celler Joan Simó, petit, de caràcter familiar i situat als baixos d’una casa pairal. Sota l’intensa ferum de vi hi sé veure tines, premses, botes i multitud d’ampolles metòdicament ordenades. Tot perfectament pensat per a l’elaboració del vi, generació rere generació.
Per dinar, el restaurant Lo teatret esdevé una excel•lent opció. Cuina de mercat, maridatge sense opció al fracàs, cortines vermelles de vellut i l’espectacle a punt de començar: Txxxaaann. Amb els sentits ben oberts, sense pensar, em dedico només a fer anar les eines de treball: forquilla i ganivet. Tot acompanyat de suaus moviments circulars d’aficionat per tal d’oxigenar la substància vinícola.
Entrada a la tarda em dirigeixo cap a la Cartoixa de Santa Maria d’Escaladei al terme municipal de la Morera de Montsant. La rebuda és prometedora: un arc de pedra blanca emmarca la Serra Major de Montsant. La Montse m’explica que la Cartoixa, fundada al segle XII, fou la primera de la península Ibèrica. Els seus dominis van configurar el territori històric del Priorat. Segles de gran esplendor, on el Prior (Priorat) podia exercir justícia i era el batlle general dels pobles de la zona, finalitzaren amb la Desamortització de Mendizábal: expropiació, ruïnes, saqueig i represàlies. La reconstrucció minuciosa que s’ha fet d’una de les cel•les ens ajuda a entendre la vida d’un monjo cartoixà: contemplació, oració, soledat i austeritat.
Quan comença a fosquejar enfilo la carretera que em du a Siurana. Veure la posta de sol des de la llenca de terra que resta davant l’Església de Santa Maria és senzillament un acte reconfortant. Carrers empedrats, cases de muntanya, olor de llenya cremada, vies d’escalada impossibles i l’oli. L’oli és a Siurana el que el fuet és a Vic, el cava a Sant Sadurní i les anxoves a l’Escala. Sopo i dormo al refugi Ciriac Bonet, enclavat a la mateixa roca. Mentre repasso el mapa sento cruixir els troncs sota el foc abrasador. Una pinya surt impulsada.
L’endemà m’encamino al punt més alt de la Serra del Montsant: Roca Corbatera (1162m). L’ascensió fins dalt recorre per discrets senders sorrencs que s’obren entre prominents roques conglomerades. En alguns trams el camí és força empinat, però les vistes justifiquen qualsevol parada tècnica. Cingles, balmes i coves modelen el paisatge. Carrascars, alzinars, garrigues, brolles, pins avellaners i teixos el decoren. Múltiples camins s’endinsen per la serralada i ens descobreixen les ermites de Mare de Déu del Montsant, Santa Magdalena, Sant Bartomeu (d’estil romànic) i Sant Joan del Codolar. Les possibilitats són infinites.
Qualsevol de les viles que envolten la serra és bona per recuperar forces. Jo em decanto per Cornudella de Montsant. La Fonda Recó ofereix cuina tradicional de casa, la del xup-xup. “Canelons, escudella, peus de porc, sopa de bolets, esqueixada de bacallà, conill rostit, vedella a la cassola, crema, flams, mel i mató…”, recita la cuinera i propietària, Maria Franquet. Per veure, vi de la terra. Priorat o Montsant? Això us ho deixo per vosaltres.
