Amb l’arribada de la primavera són molts els fenòmens físics i químics que experimenta la Mare Natura. No obstant això, constato que n’hi ha un de poc estudiat: l’aparició de terrasses en l’àmbit urbà. De sobte en aquelles places asfaltades on sovintejo comencen a aparèixer cadires metàl·liques (per cert, no gaire còmodes) disposades al voltant d’una petita taula circular. Aquestes només uns dies enrere reposaven en piles de 6 a l’interior d’algun magatzem.
Als caps de setmana i a les tardes d’estiu certes cadires estan més sol·licitades que un seient en un Barça -Madrid o en qualsevol òpera de primeres veus. És tot un ritual: la cervesa ben fresqueta, el granissat, el refresc gasós i per picar qualsevol sòlid que s’assembli a unes olivetes o patates fregides. No oblidem tampoc els diaris dominicals gruixuts plens de suplements i que no sabem per on començar a llegir.
Però no ens enganyem, la clau de tot rau en la ubicació i en la preferència, tal com passa en el món dels toros, entre sol o ombra. Un exemple: un mes d’abril a les 12 del migdia les terrasses situades a la Plaça Major de Vic orientades a sud gaudeixen d’un sol espategant i d’una clientela abundant. Les orientades a nord, a l’ombra, resten buides. Èxit o fracàs, calaix o no calaix, tot depèn de petits detalls.
Assegut aquí, en una terrassa de la Plaça del Bisbe Oliva (altrament conegut amb el nom d’Abat Oliva) constato que aquest és un dels grans invents de la humanitat, un element plenament socialitzador, l’àgora dels nostres dies.
