Situo el mapa intentant ubicar el punt exacte on es troba la Torrassa (una gran torre que pertanyia als comtes de Llar), amb un únic objectiu: trobar el passadís subterrani que connecta uns quilòmetres més enllà amb el Castell de Castellcir. Això, si més no, és el que diu una de les nombroses llegendes que s’han difós al voltant d’aquest enigmàtic edifici feudal i jo, que d’incrèdul no en sóc gaire, m’encamino a buscar-lo. S’explica que al llarg dels anys certes persones encuriosides acudien a la torre i s’hi ficaven ben endins, però que el fort vent els apagava les torxes, fet que impedia assolir el seu objectiu: arribar fins al castell. Avui una simple però útil lot esdevé la meva llum.
Arribat al punt, comprovo com deu ser certa la resta de la història que explica que el conducte subterrani fou tapat pels mateixos pagesos en veure que se’ls hi perdien xais i porcs. Creure que a la Torrassa, tal com afirmen alguns vilatans, hi ha un xai d’or enterrat potser ja seria massa.
La primera vista sobre el castell aclareix qualsevol dubte sobre el seu sobrenom: Castell de la Popa. L’edifiació medieval reposa sobre un immens penyal escarpat amb el pas del temps i la imatge em recorda la d’un vaixell ancorat a la mar quan la marea és baixa. És llavors quan aquest pot lluir de llur silueta.
Enfilo les escales que em duen a l’entrada principal, una de les parts més ben conservades del castell i intent-ho imaginar-me com hi vivia la família de Gerard de Castellcir fa gairebé mil anys. Petits luxes allunyats de la població mundana de la vila de Castellcir. Per sort o per desgràcia els diners no ho són tot i la nissaga Castellcir no s’escapà tampoc de la gran pandèmia de Pesta negra del 1348. Moriren quasi tots els seus membres.
El 1920, tal i com mostren algunes imatges documentades, l’edifici restava en prou bon estat, però en les següents dècades fou espoliat. Les vistes sobre el Moianès, la peculiar forma del castell sobre el penyal, així com les restes de l’entrada principal justifiquen una visita. Lo del passadís subterrani ho deixo pels crèduls.
