Brussel·les és una ciutat sense gaire pretensions, tant és així que la seva germana petita, Bruges, li roba bona part del protagonisme en els pamflets dels operadors turístics. Com passa a la major part de les grans ciutats del centre d’Europa, la capital de Bèlgica està formada per un centre històric anomenat “Ring” i una part moderna on viu la major part de la població -aquesta última es va formar amb no gaire encert, per cert, a mitjan anys 50 quan Brussel·les va ser nomenada seu de la Unió Europea.
La Gran Place és elegància, glamur, exquisidesa, savoir faire i civilització. Allí l’Hotel Saint Michel, amb grans ofertes durant el cap de setmana i amb una llar de foc esplèndida que acompanya les torrades de l’esmorzar, ens rep amb un expressiu “bonjour”. Deixem maletes i complim amb els rituals: Manneken Pis i la seva equivalent femenina (Janneken Pis), uns moules et frites a la Rue des Bouchers, bombons Godiva, Neuhaus i les trufes del Leonidas (ufff!!). Passeig pausat per les Galeries Royales Saint – Hubert per acabar a “La Mort subite” amb una cervesa belga a la mà.
Al vespre quedem a la Borsa (punt de trobada dels brussel·lesos) amb una companya catalana corresponsal a la ciutat El barri que s’estén al sud ofereix nombroses ofertes culinàries i em deixo endur pels consells de la Laia: Carbonade flamande acompanyat d’una Duvel. Sobretaula: flamencs i valons, la Unió Europea…
Tornada a l’hotel o, el que és el mateix, a la Gran Place. A l’agost una catifa de begònies elaborada pels horticultors de Gant cobreix la plaça. Avui ho fa una fina capa de neu.
